Independència per dormir

No, encara no l'he portat a dormir al bressol, per les nits. Encara dorm amb nosaltres, al llit, amb quasi deu mesos. No entenc la pressa per forçar un xiquet a dormir lluny dels seus pares; si ell està més tranquil (i jo també), tant me fa què pensen els altres. Però sí que es nota que poc a poc va volent adquirir la seua independència a l'hora de dormir.
Des de sempre Emili s'ha adormit als meus braços, mamant. Fins als tres o quatre mesos fins i tot mamar era una garantia d'adormir-lo. Però des de fa un parell de setmanes el meu cigronet ha començat a independitzar-se en açò de la son, i la veritat és que fa molta gràcia. A la nit, abans de dormir, estem tots al menjador mirant la televisió amb poca llum encesa. Emili juga fins que comença a fregar-se els ulls -o fins que em reclama-. Aleshores me'l pose damunt -he deixat d'usar el coixí de lactància, començava a fer-se més incòmode que altra cosa-, i mama. Quan mama a la nit és molt divertit, perquè veus com se li van tancant els ulls, tot i que continue mamant amb fermesa, que sempre ha estat un xiquet de mandíbula convençuda. Arriba un punt, encara que estiga adormit, que se separa de mi, es gira i es tomba a dormir en algun lloc que tinga a prop i tinga espai. En tot cas, he pres el costum d'asseure'm al costat de la chaiselongue del sofà. D'aquesta manera quan li entra son es gita a la chaiselongue ell solet, i s'adorm.
Diuen que els xiquets s'han d'adormir sols, que es malacostumen. No sé en els altres casos, però no és el meu. Sempre ha dormit abraçat a mi, i ara comença la seua independència. Algun dia -espere- també se separarà del llit i exigirà el seu propi espai. Sense presses.

Adééu!

Una altra fita infantil és la de quan els xiquets comencen a dir adéu. Val a dir que els xiquets anglesos ho tenen més fàcil, perquè el nostre "adéu" són dos síl·labes que un xiquet encara no pronuncia, mentre que el típic "ba, ba" que fan ara és més paregut al bye bye anglés. Anyway, el cas és que Emili va dir adéu per fi la setmana passada, el diumenge -crec recordar que era 17 d'abril-, quan Encarnita i els bessos s'acomiadaven d'una visita furtiva amb bombolles de sabó incloses. Porte mesos que cada vegada que algú de la família s'acomiada té com a missió especial dir adéu amb la mà, i així ho fem tots els de casa, i la setmana passada vam tindre el primer resultat. He de dir que fins ara ha estat l'únic, i que no ha tornat a repetir la fita. Però tinc fe, i estic segura que abans dels 18 anys (pensament recurrent), efectivament tornarà a repetir la fita.