Cap d'any

El primer Cap d'any d'Emili. Ara ja puc dir que va nàixer l'any passat. En certa manera, em sap greu, però la vida continua, i encara li esperen desenes de caps d'any felicíssims, al meu xiquet. Espere que més feliç que el d'enguany, almenys; vam fer un sopar amb els amics a Almoines, a la casa d'una amiga d'Emili, Bea. La veritat és que estiguérem d'allò més bé, però Emiliet no està acostumat a aquestes coses: hi havia dotze adults i quatre xiquets, una prenyada i el nostre nadó. Amb tot l'enrenou dels xiquets -i dels adults- a Emili li va costar agafar el son. Es va adormir al llarg del sopar, cosa que em va permetre menjar, però en arribar al postre va tornar a despertar-se, i esta volta va ser per a no callar. No podia agafar el son. Son pare i jo, en vore'l tan amarg, ens en tornàrem cap a casa un quart després de les campanades. Al final s'adormia a la una de la nit, pobret. Ha mamat diverses voltes al llarg de la nit.

El trenet

Una de les coses més famoses d'Almoines és el parc del trenet. Venen de tota la comarca, i els diumenges es pot pujar en un trenet menudet. Fa alguns diumenges em van dir d'anar i portar al xiquet. Finalment Emili va anar amb son pare i sa tia Maria, però no va pujar al trenet. Hui se m'ha ocorregut que una manera de pujar al tren és amb la motxilla, portant-lo jo. De manera que hem anat al parc amb son pare, els iaios i els tios Joan i Maria.
Hem pujat la primera volta, però Emili estava dormint. Finalment, una volta despert, hem decidit tornar a pujar-lo.
No sembla que l'haja emocionat especialment. Estava normal, com quan està amb mi i camine pel carrer. Però l'hem filmat i n'hem fet un xicotet reportatge. Així podrà dir que ell als quatre mesos ja havia pujat al trenet.

El naixement

Pensàvem que no havia d'arribar mai, però finalment ha arribat el dia. El dia 7 de juliol vaig anar a la segona revisió, a "monitors", que diuen. El diagnòstic de la ginecòloga va ser rotund: Estàs més verda que una ceba. Era la segona volta que sentia això en menys d'una setmana, i començava a desesperar. El xiquet no volia eixir! Amb actitud fèrria que ratllava lo hitlerià, es va posar els guants i em va fer una revisió interior. Au!!

- Ha d'eixir per ahí, de manera que no et queixes tant- em va contestar. Semblava com si estiguera enfadada amb mi perquè encara no m'havia posat de part. Em va donar cita per al dia 10 de juliol, i informàrem les nostres famílies que del dia 11 no passava que el xiquet naixia. La vesprada del 7 tenia sang, cosa que ja esperava perquè m'ho havia dit la matrona. Però per la nit, lluny d'acabar, la sang incrementava. També vaig començar a traure el "tap mocós". Vaig intuir que no arribaria al dia 10 de juliol. Emili estava fent un pensament.

El dia 8 de juliol em vaig despertar amb dolorets. Unes punxades lleugeres però cada vegada més freqüents. Mitja hora quan em vaig alçar, i cada quart d'hora a l'hora de dinar. Tanmateix no vaig dir res, i vaig fer el possible per dissimular el mal. Emili pare estava informat, però.

De cinc a sis de la vesprada els dolorets eren amb una freqüència de cinc minuts o inferior, de manera que vaig decidir anar a l'hospital de Dénia. I tan fresca que vaig arribar a la porta de l'hospital.- Crec que estic de part- vaig dir. L'infermer em va mirar de reüll, i em va contestar:-si creus que estàs de part és que NO estàs de part.
Tanmateix, ens va pujar a l'habitació, a monitors. La matrona em va fer el comentari que en realitat em tocava anar a Gandia, i li vaig dir que volia epidural. Ella no va dir res, imagine que ho va comprendre.