Fent deures

Jordi i Laia han vingut a passar la vesprada i fer deures a casa. Emili, que adora els seus cosins, ha volgut fer deures amb ells. Este ha estat el resultat.

Primer dia a l'escoleta

Preparats per anar cap a l'escoleta

Foto de parella abans de tornar jo cap a l'escola

Ahir va ser el primer dia a l'escoleta d'Emili. He de confessar que el vaig portar de camí amb un nus a la gola, no em preguntes perquè, un nus que es repetirà quan comence infantil, l'escola, l'institut i probablement la universitat. A la pràctica va anar bastant bé. Va ser el primer de la classe (el primer en arribar s'entén): es va trobar a gust de seguida, amb tants joguets! En primer lloc li va agradar la gran granota verda i els gossets de peluix que hi havia pel voltant. Després vam entrar a classe i va dir allò de "tu-tu", que significa "mitjà de transport". Es referia als cotxes que hi ha als penjadors on hi tenen enganzada la fotografia. Després arribaren més xiquets i més pares. No semblava que interactuaren molt, com és normal a estes edats, però es feien cas a voltes.

A les deu va vindre la iaia Maria i es va encarregar d'ell fins les onze i mitja, i després van anar a La Plana, a passar la resta del matí.

Domir a la cuna

La cuna tapa la tauleta de nit, però ho considere un mal menor

Emili no ha volgut dormir mai a la cuna. Quin drama! El primer dia, en arribar de l'hospital, el vaig deixar a la minicuna. Es va posar a plorar com si li anara la vida. Des d'aquell moment em vaig adonar que al xiquet no li agraden les cunes. Tant era així que durant els seus primers dies de vida l'únic lloc on accedia dormir era al sofà! Passat el temps, la cosa es va solucionar dormint amb nosaltres. Però no cal dir que cada dia Emili és més gran, i necessita espai per a girar-se. Des de fa uns mesos, quasi totes les setmanes algú de nosaltres es dedica a dormir al sofà, perquè al final resulta agobiant estar tantes persones al llit. Després de la mampresa d'anit, he decidit solucionar-ho emprant-li la cuna a la meua sogra. Com cap de les dos iaies no utilitzen la cuna (perquè a Emili no li agrada, prefereix dormir a un llit normal, o preferentment de matrimoni), doncs li l'he demanat prestada. L'he desmuntada, l'he portat ací, i he tret una de les barreres. Ara és com un annex al llit. No puc dir que el meu fill s'haja independitzat, però és bo que s'haja convertit en un annex, en una comunitat autònoma nocturna. De moment he lligat les potes de la cuna a les potes del llit, per a reduir el perill que caiga de costat. Sembla que es troba còmode i que li agrada. Vorem com passa la seua primera nit.

Camina Maria, camina i voràs

En juliol ja portava mesos dient que al xiquet li quedaven setmanes per a caminar, o que era qüestió de dies. De debò, en el mes de maig, si algú m'haguera dit que en agost el meu fill encara no caminaria no m'ho haguera cregut. Bé, doncs sí que ha caminat a l'agost: l'últim dia d'agost ha començat a soltar-se. Soltar-se de debò, d'estar molta estona parat solt, i de caminar per voluntat pròpia. De fet, això de soltar-se per voluntat pròpia ho va fer per primera volta el 31 de juliol (que a una mare aquestes dates se li graven al lòbul frontal com a foc). Però durant el mes d'agost les progressions eren lentes. Tan lentes que al final ja havia deixat d'esperar que caminara a l'estiu. Em conformava que caminara per Nadal. No ha calgut esperar tant. En tornar de Londres el xiquet ha decidit que el món era molt gran, i que ho havia de vore per ell mateix. I ara ja el tenim per casa, com la Nadala: camina Maria, camina i voràs cantar els pollastres a prop del portal.

De passeig per l'hort

Vaig ficar en això de les planetes al meu sogre, i afortunadament, encara que la feina m'ha fet allunyar-me de l'hort durant molts mesos, ell l'ha continuat cultivant. A voltes vaig amb Emili. Hui hi he anat, i hem collit tomaques. Després hem regat i ha tornat a casa ple de fang: però ell ja sabrà algun dia que això del fang m'importa ben poc. El més important és que s'ho passe pipa!

Segona visita a Barcelona

El càncer de la "uela" Maria ens ha fet tornar a Barcelona a tota la família, en una situació bastant in extremis, per mi (el dia següent de passar per un procés d'oposicions) i per ella (tot just operada). El dia de l'aniversari d'Emili el vam passar de viatge cap a Barcelona. Afortunadament tot va anar bé, el viatge i l'operació, i estarem uns dies a Barcelona fent-li companyia a la "uela" i visitant algunes coses de la ciutat. Ací hi ha alguns exemples de la visita per la ciutat. No cal dir que a Emili li encanta: tant el pis, que és de parquet i és agradós de gatejar-hi, com les novetats que veu tots els dies. Des que està ací menja més!

Un amic a Barcelona

La Marina i jo ens vam conèixer abans dels divuit anys, a Barcelona. Després de tants anys hem mantingut la coneixença, i el passat mes de gener, ella va tindre a l'Aran, el seu primer fill. Encara que l'Aran és de 2011, en realitat només es porta 6 mesos amb l'Emili. Esta és la coneixença que van fer. Qui sap si d'ací a molts anys es tornen a retrobar!

Canta, canta

Emili Canta. Encara no sé si és per la seua exposició a la música, per afició natural, o perquè tots els bebès ho fan, però als onze mesos canta cançons reconeixibles -dos en concret, que són a les que està més exposat. Una d'elles és la d'un caragol que li vaig comprar al Carrefour un dia que el vaig portar i no m'havia enrecordat de portar-li cap joguet. Li'l vaig comprar per a es torbara, i ara és un dels seus joguets preferits per la cançoneta. La tonadeta és la de "quan les oques van al camp", però en realitat el caragol canta l'abecedari en castellà.
L'altra cançoneta és una del Baby First, la de dos esquirols que busquen un "A-corn". Emili pare al principi no s'ho creia, quan li deia que Emili cantava. Però ho fa, i amb certa claredat (per a una mare. No sé si una persona del carrer ho podria reconèixer. Els avis de Barcelona certament ho han reconegut).

Independència per dormir

No, encara no l'he portat a dormir al bressol, per les nits. Encara dorm amb nosaltres, al llit, amb quasi deu mesos. No entenc la pressa per forçar un xiquet a dormir lluny dels seus pares; si ell està més tranquil (i jo també), tant me fa què pensen els altres. Però sí que es nota que poc a poc va volent adquirir la seua independència a l'hora de dormir.
Des de sempre Emili s'ha adormit als meus braços, mamant. Fins als tres o quatre mesos fins i tot mamar era una garantia d'adormir-lo. Però des de fa un parell de setmanes el meu cigronet ha començat a independitzar-se en açò de la son, i la veritat és que fa molta gràcia. A la nit, abans de dormir, estem tots al menjador mirant la televisió amb poca llum encesa. Emili juga fins que comença a fregar-se els ulls -o fins que em reclama-. Aleshores me'l pose damunt -he deixat d'usar el coixí de lactància, començava a fer-se més incòmode que altra cosa-, i mama. Quan mama a la nit és molt divertit, perquè veus com se li van tancant els ulls, tot i que continue mamant amb fermesa, que sempre ha estat un xiquet de mandíbula convençuda. Arriba un punt, encara que estiga adormit, que se separa de mi, es gira i es tomba a dormir en algun lloc que tinga a prop i tinga espai. En tot cas, he pres el costum d'asseure'm al costat de la chaiselongue del sofà. D'aquesta manera quan li entra son es gita a la chaiselongue ell solet, i s'adorm.
Diuen que els xiquets s'han d'adormir sols, que es malacostumen. No sé en els altres casos, però no és el meu. Sempre ha dormit abraçat a mi, i ara comença la seua independència. Algun dia -espere- també se separarà del llit i exigirà el seu propi espai. Sense presses.

Adééu!

Una altra fita infantil és la de quan els xiquets comencen a dir adéu. Val a dir que els xiquets anglesos ho tenen més fàcil, perquè el nostre "adéu" són dos síl·labes que un xiquet encara no pronuncia, mentre que el típic "ba, ba" que fan ara és més paregut al bye bye anglés. Anyway, el cas és que Emili va dir adéu per fi la setmana passada, el diumenge -crec recordar que era 17 d'abril-, quan Encarnita i els bessos s'acomiadaven d'una visita furtiva amb bombolles de sabó incloses. Porte mesos que cada vegada que algú de la família s'acomiada té com a missió especial dir adéu amb la mà, i així ho fem tots els de casa, i la setmana passada vam tindre el primer resultat. He de dir que fins ara ha estat l'únic, i que no ha tornat a repetir la fita. Però tinc fe, i estic segura que abans dels 18 anys (pensament recurrent), efectivament tornarà a repetir la fita.

Palmes, palmetes

Pel que es veu, les xiquetes són les que comencen les habilitats manuals, i es retrauen més a l'hora de gatejar, plantar-se o atrevir-se a caminar. En el grup de xiquetes de la mamella, ja fa unes setmanes que Clàudia és capaç d'aplaudir. Des que la vaig vore aplaudir em vaig dir: vullc que el meu xiquet també ho faça. Evidentment. Per això vaig començar una campanya de "ensenyeu-li al meu xic a aplaudir". Les ueles han passat dies ensenyant-li allò de "palmes, palmetes". Però el xic, ni cas. Fins ara ha estat agafant-nos les mans per a fer-nos aplaudir ell. La setmana passada va fer allò de "tites-tites"; tocar-se amb un ditet la palma de la mà oposada. I  a cada volta que ho ha fet tot han  estat alegries, motivacions i somriures. Fins que ahir, abans d'entrar a l'ascensor, tornant de ca la meua germana, va posar-se a fer tites. Vaig somriure i fer grans escarafalls, per animar-lo. I quina va ser la meua sorpresa quan em vaig adonar que ja no tocava la palma amb el dit, sinó amb tota la mà! El meu xic feia les primeres palmades a l'ascensor! El meu xic ja fa palmetes. Pròxima estació: Dir adéu amb les mans. Però sense agobiar.

Plantar-se

Emili es planta sol. Si el deixes al costat de sofà, per exemple, s'agafa amb força de la tela, es posa de genolls, estira les cames i apa, ja s'ha alçat. És una habilitat que ha adquirit des de poc després dels set mesos, i que perfecciona dia a dia. I ara mateix, sense anar més lluny, aconsegueix desplaçar-se -caminant- d'una part a l'altra del sofà, tot agafant la tela del sofà amb força
Una altra habilitat molt graciosa que té és la d'arreplegar les coses que tira al terra sense necessitat de deixar-se anar al terra. Tot agafat de la tela, plantat, es gira al terra per localitzar l'objecte, dobla el cosset i l'arreplega, mantenint-se dempeus. És certament graciós. Ma mare em va dir que això de caminar agafada del sofà jo ho feia als nou mesos. Vaig caminar als onze. Si he de fer cas, podria ser que Emili començara a caminar als deu. Ja ho veurem.
Mentrestant els progessos d'aquesta setmana consisteixen a ensenyar-li a aplaudir o a dir adéu. Encara no ho fa, però es fixa molt. Vorem com van els avenços

Gateja

Emili gateja. Primerament gatejava cap arrere, fent forceta amb els bracets. Però ara ja ha aconseguit avançar. És un gateig titubejant, lent, però aconsegueix desplaçar-se cap avant. Comença a ser perillós.

Més dentetes

Emili va camí de tindre quatre dents. Hui li han tallat les dos dentetes de dalt, que feia quatre dies que estava desinquiet. Ara que les dentetes ja li han tallat -i li ha coincidit amb les vacunes dels sis mesos, angelet-, esperem que estarà més tranquil. Cada vegada que li ixen unes noves dentetes em sap un poc de greu: és com si cada dent de més que tinguera s'allunyara un poc més de ser un nadó -el meu nadó- i s'apropara a ser un xiquet. És llei de vida.

La primera oclusiva

Si fa temps parlàvem de protopetorros, aquestes provatures vocàl·liques han evolucionat fins tornar-se oclusives. Ahir diumenge em vaig adonar que Emili cada vegada pronuncia "ba-ba-ba" amb més claredat. Això aviat es convertirà en "pa-pa-pa", si no m'equivoque. Però ja m'ho va advertir Gisela: aprenen a dir "papa" abans que "mama". Què li farem. De moment no és conscient que res del que diu signifique res, però entre son pare i jo l'animem cada volta que fa "ba-ba" per a que evolucione en el llenguatge. És un procés molt emocionant"

Flexions amb les cames

El mes cinquè està resultant sorprenent pel que fa a Emiliet. Si del quart al cinquè pràcticament només vaig veure com a avanç l'increment de massa -muscular i de l'altra-, ara la diferència és abismal, i sembla parlar molt més, expressar-se molt mes, fer més coses. Una d'aquestes coses sorprenents que ha fet hui mateix és baixar i pujar el cos amb les cames: flexionar els genolls per baixar les cames cap avall i tot seguit, sense arribar a terra, tornar a pujar. Pot semblar una cosa minúscula, però ho considere de cabdal importància, perquè indica que té una força considerable. No sé si el fet que haja practicat natació fins ara ajuda, però continuarem fent esport per si de cas -i, de passada, per a divertir-nos-.

Cap d'any

El primer Cap d'any d'Emili. Ara ja puc dir que va nàixer l'any passat. En certa manera, em sap greu, però la vida continua, i encara li esperen desenes de caps d'any felicíssims, al meu xiquet. Espere que més feliç que el d'enguany, almenys; vam fer un sopar amb els amics a Almoines, a la casa d'una amiga d'Emili, Bea. La veritat és que estiguérem d'allò més bé, però Emiliet no està acostumat a aquestes coses: hi havia dotze adults i quatre xiquets, una prenyada i el nostre nadó. Amb tot l'enrenou dels xiquets -i dels adults- a Emili li va costar agafar el son. Es va adormir al llarg del sopar, cosa que em va permetre menjar, però en arribar al postre va tornar a despertar-se, i esta volta va ser per a no callar. No podia agafar el son. Son pare i jo, en vore'l tan amarg, ens en tornàrem cap a casa un quart després de les campanades. Al final s'adormia a la una de la nit, pobret. Ha mamat diverses voltes al llarg de la nit.