Domir a la cuna

La cuna tapa la tauleta de nit, però ho considere un mal menor

Emili no ha volgut dormir mai a la cuna. Quin drama! El primer dia, en arribar de l'hospital, el vaig deixar a la minicuna. Es va posar a plorar com si li anara la vida. Des d'aquell moment em vaig adonar que al xiquet no li agraden les cunes. Tant era així que durant els seus primers dies de vida l'únic lloc on accedia dormir era al sofà! Passat el temps, la cosa es va solucionar dormint amb nosaltres. Però no cal dir que cada dia Emili és més gran, i necessita espai per a girar-se. Des de fa uns mesos, quasi totes les setmanes algú de nosaltres es dedica a dormir al sofà, perquè al final resulta agobiant estar tantes persones al llit. Després de la mampresa d'anit, he decidit solucionar-ho emprant-li la cuna a la meua sogra. Com cap de les dos iaies no utilitzen la cuna (perquè a Emili no li agrada, prefereix dormir a un llit normal, o preferentment de matrimoni), doncs li l'he demanat prestada. L'he desmuntada, l'he portat ací, i he tret una de les barreres. Ara és com un annex al llit. No puc dir que el meu fill s'haja independitzat, però és bo que s'haja convertit en un annex, en una comunitat autònoma nocturna. De moment he lligat les potes de la cuna a les potes del llit, per a reduir el perill que caiga de costat. Sembla que es troba còmode i que li agrada. Vorem com passa la seua primera nit.

Camina Maria, camina i voràs

En juliol ja portava mesos dient que al xiquet li quedaven setmanes per a caminar, o que era qüestió de dies. De debò, en el mes de maig, si algú m'haguera dit que en agost el meu fill encara no caminaria no m'ho haguera cregut. Bé, doncs sí que ha caminat a l'agost: l'últim dia d'agost ha començat a soltar-se. Soltar-se de debò, d'estar molta estona parat solt, i de caminar per voluntat pròpia. De fet, això de soltar-se per voluntat pròpia ho va fer per primera volta el 31 de juliol (que a una mare aquestes dates se li graven al lòbul frontal com a foc). Però durant el mes d'agost les progressions eren lentes. Tan lentes que al final ja havia deixat d'esperar que caminara a l'estiu. Em conformava que caminara per Nadal. No ha calgut esperar tant. En tornar de Londres el xiquet ha decidit que el món era molt gran, i que ho havia de vore per ell mateix. I ara ja el tenim per casa, com la Nadala: camina Maria, camina i voràs cantar els pollastres a prop del portal.

Independència per dormir

No, encara no l'he portat a dormir al bressol, per les nits. Encara dorm amb nosaltres, al llit, amb quasi deu mesos. No entenc la pressa per forçar un xiquet a dormir lluny dels seus pares; si ell està més tranquil (i jo també), tant me fa què pensen els altres. Però sí que es nota que poc a poc va volent adquirir la seua independència a l'hora de dormir.
Des de sempre Emili s'ha adormit als meus braços, mamant. Fins als tres o quatre mesos fins i tot mamar era una garantia d'adormir-lo. Però des de fa un parell de setmanes el meu cigronet ha començat a independitzar-se en açò de la son, i la veritat és que fa molta gràcia. A la nit, abans de dormir, estem tots al menjador mirant la televisió amb poca llum encesa. Emili juga fins que comença a fregar-se els ulls -o fins que em reclama-. Aleshores me'l pose damunt -he deixat d'usar el coixí de lactància, començava a fer-se més incòmode que altra cosa-, i mama. Quan mama a la nit és molt divertit, perquè veus com se li van tancant els ulls, tot i que continue mamant amb fermesa, que sempre ha estat un xiquet de mandíbula convençuda. Arriba un punt, encara que estiga adormit, que se separa de mi, es gira i es tomba a dormir en algun lloc que tinga a prop i tinga espai. En tot cas, he pres el costum d'asseure'm al costat de la chaiselongue del sofà. D'aquesta manera quan li entra son es gita a la chaiselongue ell solet, i s'adorm.
Diuen que els xiquets s'han d'adormir sols, que es malacostumen. No sé en els altres casos, però no és el meu. Sempre ha dormit abraçat a mi, i ara comença la seua independència. Algun dia -espere- també se separarà del llit i exigirà el seu propi espai. Sense presses.