La Carrera de Sant Valentí

Primer esdeveniment esportiu d'Emili, la carrera de Sant Valentí de La Font. Va córrer juntament amb el cosinet Jordi i amb el tio Joan, mentre les ties Maria i Maite, la cosineta Laia i la mare miraven.
Va guanyar una medalla!

Camina Maria, camina i voràs

En juliol ja portava mesos dient que al xiquet li quedaven setmanes per a caminar, o que era qüestió de dies. De debò, en el mes de maig, si algú m'haguera dit que en agost el meu fill encara no caminaria no m'ho haguera cregut. Bé, doncs sí que ha caminat a l'agost: l'últim dia d'agost ha començat a soltar-se. Soltar-se de debò, d'estar molta estona parat solt, i de caminar per voluntat pròpia. De fet, això de soltar-se per voluntat pròpia ho va fer per primera volta el 31 de juliol (que a una mare aquestes dates se li graven al lòbul frontal com a foc). Però durant el mes d'agost les progressions eren lentes. Tan lentes que al final ja havia deixat d'esperar que caminara a l'estiu. Em conformava que caminara per Nadal. No ha calgut esperar tant. En tornar de Londres el xiquet ha decidit que el món era molt gran, i que ho havia de vore per ell mateix. I ara ja el tenim per casa, com la Nadala: camina Maria, camina i voràs cantar els pollastres a prop del portal.

Adééu!

Una altra fita infantil és la de quan els xiquets comencen a dir adéu. Val a dir que els xiquets anglesos ho tenen més fàcil, perquè el nostre "adéu" són dos síl·labes que un xiquet encara no pronuncia, mentre que el típic "ba, ba" que fan ara és més paregut al bye bye anglés. Anyway, el cas és que Emili va dir adéu per fi la setmana passada, el diumenge -crec recordar que era 17 d'abril-, quan Encarnita i els bessos s'acomiadaven d'una visita furtiva amb bombolles de sabó incloses. Porte mesos que cada vegada que algú de la família s'acomiada té com a missió especial dir adéu amb la mà, i així ho fem tots els de casa, i la setmana passada vam tindre el primer resultat. He de dir que fins ara ha estat l'únic, i que no ha tornat a repetir la fita. Però tinc fe, i estic segura que abans dels 18 anys (pensament recurrent), efectivament tornarà a repetir la fita.

Plantar-se

Emili es planta sol. Si el deixes al costat de sofà, per exemple, s'agafa amb força de la tela, es posa de genolls, estira les cames i apa, ja s'ha alçat. És una habilitat que ha adquirit des de poc després dels set mesos, i que perfecciona dia a dia. I ara mateix, sense anar més lluny, aconsegueix desplaçar-se -caminant- d'una part a l'altra del sofà, tot agafant la tela del sofà amb força
Una altra habilitat molt graciosa que té és la d'arreplegar les coses que tira al terra sense necessitat de deixar-se anar al terra. Tot agafat de la tela, plantat, es gira al terra per localitzar l'objecte, dobla el cosset i l'arreplega, mantenint-se dempeus. És certament graciós. Ma mare em va dir que això de caminar agafada del sofà jo ho feia als nou mesos. Vaig caminar als onze. Si he de fer cas, podria ser que Emili començara a caminar als deu. Ja ho veurem.
Mentrestant els progessos d'aquesta setmana consisteixen a ensenyar-li a aplaudir o a dir adéu. Encara no ho fa, però es fixa molt. Vorem com van els avenços

Gateja

Emili gateja. Primerament gatejava cap arrere, fent forceta amb els bracets. Però ara ja ha aconseguit avançar. És un gateig titubejant, lent, però aconsegueix desplaçar-se cap avant. Comença a ser perillós.

Més dentetes

Emili va camí de tindre quatre dents. Hui li han tallat les dos dentetes de dalt, que feia quatre dies que estava desinquiet. Ara que les dentetes ja li han tallat -i li ha coincidit amb les vacunes dels sis mesos, angelet-, esperem que estarà més tranquil. Cada vegada que li ixen unes noves dentetes em sap un poc de greu: és com si cada dent de més que tinguera s'allunyara un poc més de ser un nadó -el meu nadó- i s'apropara a ser un xiquet. És llei de vida.

Flexions amb les cames

El mes cinquè està resultant sorprenent pel que fa a Emiliet. Si del quart al cinquè pràcticament només vaig veure com a avanç l'increment de massa -muscular i de l'altra-, ara la diferència és abismal, i sembla parlar molt més, expressar-se molt mes, fer més coses. Una d'aquestes coses sorprenents que ha fet hui mateix és baixar i pujar el cos amb les cames: flexionar els genolls per baixar les cames cap avall i tot seguit, sense arribar a terra, tornar a pujar. Pot semblar una cosa minúscula, però ho considere de cabdal importància, perquè indica que té una força considerable. No sé si el fet que haja practicat natació fins ara ajuda, però continuarem fent esport per si de cas -i, de passada, per a divertir-nos-.

Taca-taca

En principi estava en contra del taca-taca. Havia sentit que no era bo per al xiquet. Fins que va arribar Emiliet, el meu fill. Ha estat anant a natació durant un mes, i ha reforçat els músculs d'una manera espectacular. Es planta, i fa intents de caminar. Per això, hui, quan l'àvia Pilar ens ha recordat que tenia un taca-taca, no ho he dubtat. Seria una passada per a Emili! He muntat el taca-taca i vore'l dins ha estat com vore'l lliure. Sense frens, sense caure, sense adults. Ell i el taca-taca, sols, en el terra de la cuina! En ser la primera volta, val a dir que ha fet el que ha pogut: ha caminat, a voltes avant, a voltes arrere, a voltes de costat, i quan es cansava, s'asseia. Avançava només quan tenia un estímul per davant, però no ha parat de moure's en tota l'estona. A la cuina estàvem els tres Emilis, Pilar, Joan i jo. Crec que el meu cunyat ho ha gravat amb el mòbil.

Inici de gateig II

Poc a poc Emili es va desenvolupant físicament. Va adquirint noves habilitats. La primera novetat va ser quan va alçar el coll. Després s'alçava sobre el pit, amb els braços, i des de fa un parell de mesos -ara en té cinc-, alçava el cul espitjant-se amb les cames. Tanmateix era incapaç d'alçar el tronc, la panxa, amb els braços, tot alçant les cames. És a dir, no es posava de quatre potes. Des de fa un parell de dies -i anit ho va fer clarament- està fent els inicis de posar-se de quatre potes. Alça els braços i després les cames, de manera que es queda aguantant el pes del seu cos amb braços i cames. Un xicotet avanç més cap al gateig. El dia que siga capaç de desplaçar-se ja vorem què fem, perquè és un xiquet molt mogut, que no li agrada estar sense fer res. Li agrada agafar coses, posar-se les a la boca, tocar, sacsar, moure amunt i avall. També li agrada aguantar-se de peu, aguantant-se només de les manetes quan nosaltres l'agafem de les mans. Aguanta uns segons, i certament va adquirint cada volta més equilibri.

Tortura a l'aigua

Emili té dies a la piscina. El priemr dia va ser una gràcia, el segon dia va plorar un poc, i el tercer dia ha estat una tortura per a ell. Estic mosquejada perquè cada volta sembla patir més. Si em torna a muntar una esceneta deixaré de portar-lo, que no ha vingut a este món a patir, el meu fill. He parlat amb l'entrenadora, i li he comentat que precisament li acabava d'eixir una dent. M'ha dit que en eixe cas probablement l'aigua calenta li estava afectant, que probablement li produïa un cert dolor. L'he tret de la piscina abans d'hora. Esperem que siga només per la denteta.

Primera piscina

Ja tenia pensat portar a Emili a natació des que estava embarassada. Em vaig assabentar que estava en estat de bona esperança mentre feia un curs avançat de natació a la piscina del Grau, i com veia que tenien sessions de natació per a bebès, la idea la vaig tindre en un principi. Però en anar a preguntar, em comentaren que només acceptaven a bebès a partir de sis mesos -cosa que no entenc, perquè als sis mesos és quan perden el reflex de busseig-. Aixina que una mare de la mamella -Virginia- i jo ens hem comboiat per a portar als nostres nadons a natació al Max Wellness Spa, a Bellreguard, que els accepten a més jove edat. Abans d'apuntar-nos ens han convidat a fer una prova, i ha estat hui, a les sis i mitja de la vesprada.
Emili ha entrat amb un Babykini posat i un gorret per al cap que hem comprat a l'entrada. L'entrenadora, Raquel, em deia com l'havia d'anar portant, i Emili ha estat encantat. Ha estat rient durant vint minuts seguits. Estava encantat. Només en vore-li la cara ja he decidit que volia vindre amb ell a natació sense falta.
M'ha fet molta gràcia que tenia l'impuls de moure les cametes mentre el passejava per l'aigua agafat dels bracets. Pareix que no, però sembla que fan molt d'esforç.
Al final de la sessió l'han escabussat tres voltes -delicadament, només fins a les celles, progressivament-. Aixina i tot, ha fet una carassa com que li li ha agradat massa. A la tercera volta, quan ja eixíem, s'ha posat a plorar definitivament.
El bany i el canvi de roba posteriors han estat un tant caòtics, sobretot perquè sent jo una persona sola la cosa es complica. Però tinc la sensació que si ve Virginia resultarà més senzill -ens podem ajudar l'una a l'altra-. Afortunadament per a mi, he coincidit en aquesta sessió amb Joana, la cosina de Neus, i la seua filla Maria de dos mesos i mig. Ha estat una gran ajuda.
Emili s'ha adormit tan bon punt l'he posat al cotxe, i ha estat dormint fins que hem arribat a Dénia -teníem una entrega de premis literaris i una picaeta-. En arribar a l'auditori s'ha despertat, li he donat de mamar i ningú s'ha assabentat que hi havia un bebé. A l'eixida, quan hem fet la picaeta, ha estat la cirereta de la reunió. Tots ens miraven i venien a conèixer-lo. I a la nit ha dormit tota la nit com un angelet.

Bernat, Bernat

El diumenge jugava amb Emili a donar-li el mossegador -un de blau i blanc amb un pingüí. De sobte en comptes de portar-se'l a la boca -ja hi té traça- vaig vore com se'l posava al cap. Fins ara no arribava amb els braços al cap -els bebés estan tots desproporcionats, però van adquirint les proporcions i se'ls allarguen els braços i les cametes-. Ara cada volta arriba més. Des del diumenge li he vist fer un parell de voltes més el gest de portar-se alguna cosa al cap, en comptes de a la boca. Anem fent progressos.

Nova banyera

Tenim tres banyeres: la del canviador, on l'hem estat banyant fins ara; la verda plegable, que utilitzàrem en el viatge a Madrid, i la unflable. Fa un parell de setmanes que encenem el calefactor quan dutxem al xiquet, per a que no passe fred. Però això em complica la dutxa, perquè Emili cada vegada té més força, i ha descobert -al temps que hem engegat el calefactor- com de divertida és la dutxa quan esguita. En conclusió, ha estat fent el bany un santllàtzer, amb el perill que entre aigua al calefactor i ens electrocutem tots.
Hui passejant amb Virginia -hem anat a una exposició de pintures de l'any Borja, amb Aina i els nostres respectius bebès- he plantejat la qüestió. Ella m'ha dit que estava pensant en omplir-se la banyera i clavar al xiquet amb ella. En arribar a casa li ho he exposat a Emili pare, amb l'esperança que em donara l'aprovació. Després de recordar-me que sóc la sòcia de Greenpeace que més aigua gasta banyant-se en comptes de dutxant-se -fa mesos que no em banye!-, hem decidit unflar la banyera carabassa, i dutxar-hi a Emiliet.
El resultat ha estat molt satisfactori: Emili ha xapollejat com un boig, hem estat calentets al bany, no hi ha hagut perill i ningú no ha acabat xop com un polp. sembla que tindrà continuïtat.

Peus peuets

Tots els xiquets tard o d'hora es mosseguen els peus. Em pareix meravellós que durant alguna època en la nostra vida hàgem estat capaços de fer això, perquè a hores d'ara em pareix impossible. Emili està a punt d'assolir aquesta fita.
Els recén nascuts no són els éssers amb més flexibilitat. La flexibilitat es va desenvolupant a mesura que el cos creix, i arriba a la seua cima als dos anys. Mentrestant, cada xicoteta mostra d'habilitats és un pas més cap aquesta maduració. Hui, Emili ha fet el primer intent de mossegar-se el peu.
Estàvem a ca'ls avis d'Almoines. Maria Pilar li estava fent fotografies, perquè havíem anat a dinar -estaven les besàvies, Pureta i Conxeta-. El xic anava certament molt mudat, amb un vestidet de llana, calces i sabatetes de xarol. I assegut al sofà, mentre Alonso perdia el mundial de cotxes, Emili, que estava intentant ficar-se coses a la boca, s'ha intentat agafar el peu per posar-se'l a la boca. Intentarem desenvolupar més aquestes habilitats a casa

Evolucions

Evoluciona cada volta més. Ara des de fa un parell de dies, quan li deixes alguna cosa damunt la falda és capaç d’agafar-la. Bé, amb esforç, és posible que acabe agafant-la. Fins ara no ho feia, li costava molt. Ahir ho va fer quatre o cinc voltes, amb la qual cosa intuïsc que hi havia intencionalitat.

Emili també està desanquet amb els queixals, des de fa un parell de setmanes. La tia Sunsión em va dir si eren les genives, i ho vaig negar. Hui, al taller de lactància, quan han vist al xiquet rosegant-me els dits de les mans –que les hi posava a la boca, perquè estava desesperat-, m’han dit que és possible que siguen les dents: que li moguen dins la boca –cosa que no vol dir que vagen a eixir-li la setmana que ve, evidentment. Però ja se li veuen uns puntets blancs a les genives de baix.

Una altra cosa del taller de lactància és que organitzen moltes conferències i tallers. Emili i jo ens hem apuntat a un taller de massatge per a nadons i un parell de conferències. Ara que la meua única feina és ser mare, més val estar informada…