No, encara no l'he portat a dormir al bressol, per les nits. Encara dorm amb nosaltres, al llit, amb quasi deu mesos. No entenc la pressa per forçar un xiquet a dormir lluny dels seus pares; si ell està més tranquil (i jo també), tant me fa què pensen els altres. Però sí que es nota que poc a poc va volent adquirir la seua independència a l'hora de dormir.
Des de sempre Emili s'ha adormit als meus braços, mamant. Fins als tres o quatre mesos fins i tot mamar era una garantia d'adormir-lo. Però des de fa un parell de setmanes el meu cigronet ha començat a independitzar-se en açò de la son, i la veritat és que fa molta gràcia. A la nit, abans de dormir, estem tots al menjador mirant la televisió amb poca llum encesa. Emili juga fins que comença a fregar-se els ulls -o fins que em reclama-. Aleshores me'l pose damunt -he deixat d'usar el coixí de lactància, començava a fer-se més incòmode que altra cosa-, i mama. Quan mama a la nit és molt divertit, perquè veus com se li van tancant els ulls, tot i que continue mamant amb fermesa, que sempre ha estat un xiquet de mandíbula convençuda. Arriba un punt, encara que estiga adormit, que se separa de mi, es gira i es tomba a dormir en algun lloc que tinga a prop i tinga espai. En tot cas, he pres el costum d'asseure'm al costat de la chaiselongue del sofà. D'aquesta manera quan li entra son es gita a la chaiselongue ell solet, i s'adorm.
Diuen que els xiquets s'han d'adormir sols, que es malacostumen. No sé en els altres casos, però no és el meu. Sempre ha dormit abraçat a mi, i ara comença la seua independència. Algun dia -espere- també se separarà del llit i exigirà el seu propi espai. Sense presses.
