Camina Maria, camina i voràs

En juliol ja portava mesos dient que al xiquet li quedaven setmanes per a caminar, o que era qüestió de dies. De debò, en el mes de maig, si algú m'haguera dit que en agost el meu fill encara no caminaria no m'ho haguera cregut. Bé, doncs sí que ha caminat a l'agost: l'últim dia d'agost ha començat a soltar-se. Soltar-se de debò, d'estar molta estona parat solt, i de caminar per voluntat pròpia. De fet, això de soltar-se per voluntat pròpia ho va fer per primera volta el 31 de juliol (que a una mare aquestes dates se li graven al lòbul frontal com a foc). Però durant el mes d'agost les progressions eren lentes. Tan lentes que al final ja havia deixat d'esperar que caminara a l'estiu. Em conformava que caminara per Nadal. No ha calgut esperar tant. En tornar de Londres el xiquet ha decidit que el món era molt gran, i que ho havia de vore per ell mateix. I ara ja el tenim per casa, com la Nadala: camina Maria, camina i voràs cantar els pollastres a prop del portal.