El naixement

Pensàvem que no havia d'arribar mai, però finalment ha arribat el dia. El dia 7 de juliol vaig anar a la segona revisió, a "monitors", que diuen. El diagnòstic de la ginecòloga va ser rotund: Estàs més verda que una ceba. Era la segona volta que sentia això en menys d'una setmana, i començava a desesperar. El xiquet no volia eixir! Amb actitud fèrria que ratllava lo hitlerià, es va posar els guants i em va fer una revisió interior. Au!!

- Ha d'eixir per ahí, de manera que no et queixes tant- em va contestar. Semblava com si estiguera enfadada amb mi perquè encara no m'havia posat de part. Em va donar cita per al dia 10 de juliol, i informàrem les nostres famílies que del dia 11 no passava que el xiquet naixia. La vesprada del 7 tenia sang, cosa que ja esperava perquè m'ho havia dit la matrona. Però per la nit, lluny d'acabar, la sang incrementava. També vaig començar a traure el "tap mocós". Vaig intuir que no arribaria al dia 10 de juliol. Emili estava fent un pensament.

El dia 8 de juliol em vaig despertar amb dolorets. Unes punxades lleugeres però cada vegada més freqüents. Mitja hora quan em vaig alçar, i cada quart d'hora a l'hora de dinar. Tanmateix no vaig dir res, i vaig fer el possible per dissimular el mal. Emili pare estava informat, però.

De cinc a sis de la vesprada els dolorets eren amb una freqüència de cinc minuts o inferior, de manera que vaig decidir anar a l'hospital de Dénia. I tan fresca que vaig arribar a la porta de l'hospital.- Crec que estic de part- vaig dir. L'infermer em va mirar de reüll, i em va contestar:-si creus que estàs de part és que NO estàs de part.
Tanmateix, ens va pujar a l'habitació, a monitors. La matrona em va fer el comentari que en realitat em tocava anar a Gandia, i li vaig dir que volia epidural. Ella no va dir res, imagine que ho va comprendre.