Primer dia a l'escoleta

Preparats per anar cap a l'escoleta

Foto de parella abans de tornar jo cap a l'escola

Ahir va ser el primer dia a l'escoleta d'Emili. He de confessar que el vaig portar de camí amb un nus a la gola, no em preguntes perquè, un nus que es repetirà quan comence infantil, l'escola, l'institut i probablement la universitat. A la pràctica va anar bastant bé. Va ser el primer de la classe (el primer en arribar s'entén): es va trobar a gust de seguida, amb tants joguets! En primer lloc li va agradar la gran granota verda i els gossets de peluix que hi havia pel voltant. Després vam entrar a classe i va dir allò de "tu-tu", que significa "mitjà de transport". Es referia als cotxes que hi ha als penjadors on hi tenen enganzada la fotografia. Després arribaren més xiquets i més pares. No semblava que interactuaren molt, com és normal a estes edats, però es feien cas a voltes.

A les deu va vindre la iaia Maria i es va encarregar d'ell fins les onze i mitja, i després van anar a La Plana, a passar la resta del matí.

Domir a la cuna

La cuna tapa la tauleta de nit, però ho considere un mal menor

Emili no ha volgut dormir mai a la cuna. Quin drama! El primer dia, en arribar de l'hospital, el vaig deixar a la minicuna. Es va posar a plorar com si li anara la vida. Des d'aquell moment em vaig adonar que al xiquet no li agraden les cunes. Tant era així que durant els seus primers dies de vida l'únic lloc on accedia dormir era al sofà! Passat el temps, la cosa es va solucionar dormint amb nosaltres. Però no cal dir que cada dia Emili és més gran, i necessita espai per a girar-se. Des de fa uns mesos, quasi totes les setmanes algú de nosaltres es dedica a dormir al sofà, perquè al final resulta agobiant estar tantes persones al llit. Després de la mampresa d'anit, he decidit solucionar-ho emprant-li la cuna a la meua sogra. Com cap de les dos iaies no utilitzen la cuna (perquè a Emili no li agrada, prefereix dormir a un llit normal, o preferentment de matrimoni), doncs li l'he demanat prestada. L'he desmuntada, l'he portat ací, i he tret una de les barreres. Ara és com un annex al llit. No puc dir que el meu fill s'haja independitzat, però és bo que s'haja convertit en un annex, en una comunitat autònoma nocturna. De moment he lligat les potes de la cuna a les potes del llit, per a reduir el perill que caiga de costat. Sembla que es troba còmode i que li agrada. Vorem com passa la seua primera nit.

Camina Maria, camina i voràs

En juliol ja portava mesos dient que al xiquet li quedaven setmanes per a caminar, o que era qüestió de dies. De debò, en el mes de maig, si algú m'haguera dit que en agost el meu fill encara no caminaria no m'ho haguera cregut. Bé, doncs sí que ha caminat a l'agost: l'últim dia d'agost ha començat a soltar-se. Soltar-se de debò, d'estar molta estona parat solt, i de caminar per voluntat pròpia. De fet, això de soltar-se per voluntat pròpia ho va fer per primera volta el 31 de juliol (que a una mare aquestes dates se li graven al lòbul frontal com a foc). Però durant el mes d'agost les progressions eren lentes. Tan lentes que al final ja havia deixat d'esperar que caminara a l'estiu. Em conformava que caminara per Nadal. No ha calgut esperar tant. En tornar de Londres el xiquet ha decidit que el món era molt gran, i que ho havia de vore per ell mateix. I ara ja el tenim per casa, com la Nadala: camina Maria, camina i voràs cantar els pollastres a prop del portal.

De passeig per l'hort

Vaig ficar en això de les planetes al meu sogre, i afortunadament, encara que la feina m'ha fet allunyar-me de l'hort durant molts mesos, ell l'ha continuat cultivant. A voltes vaig amb Emili. Hui hi he anat, i hem collit tomaques. Després hem regat i ha tornat a casa ple de fang: però ell ja sabrà algun dia que això del fang m'importa ben poc. El més important és que s'ho passe pipa!

Segona visita a Barcelona

El càncer de la "uela" Maria ens ha fet tornar a Barcelona a tota la família, en una situació bastant in extremis, per mi (el dia següent de passar per un procés d'oposicions) i per ella (tot just operada). El dia de l'aniversari d'Emili el vam passar de viatge cap a Barcelona. Afortunadament tot va anar bé, el viatge i l'operació, i estarem uns dies a Barcelona fent-li companyia a la "uela" i visitant algunes coses de la ciutat. Ací hi ha alguns exemples de la visita per la ciutat. No cal dir que a Emili li encanta: tant el pis, que és de parquet i és agradós de gatejar-hi, com les novetats que veu tots els dies. Des que està ací menja més!

Un amic a Barcelona

La Marina i jo ens vam conèixer abans dels divuit anys, a Barcelona. Després de tants anys hem mantingut la coneixença, i el passat mes de gener, ella va tindre a l'Aran, el seu primer fill. Encara que l'Aran és de 2011, en realitat només es porta 6 mesos amb l'Emili. Esta és la coneixença que van fer. Qui sap si d'ací a molts anys es tornen a retrobar!

Canta, canta

Emili Canta. Encara no sé si és per la seua exposició a la música, per afició natural, o perquè tots els bebès ho fan, però als onze mesos canta cançons reconeixibles -dos en concret, que són a les que està més exposat. Una d'elles és la d'un caragol que li vaig comprar al Carrefour un dia que el vaig portar i no m'havia enrecordat de portar-li cap joguet. Li'l vaig comprar per a es torbara, i ara és un dels seus joguets preferits per la cançoneta. La tonadeta és la de "quan les oques van al camp", però en realitat el caragol canta l'abecedari en castellà.
L'altra cançoneta és una del Baby First, la de dos esquirols que busquen un "A-corn". Emili pare al principi no s'ho creia, quan li deia que Emili cantava. Però ho fa, i amb certa claredat (per a una mare. No sé si una persona del carrer ho podria reconèixer. Els avis de Barcelona certament ho han reconegut).