La pe no està

Emili ha anat al metge amb son pare i la uela Pilar. Mentre estaven al metge, ha mirat el cartell de les lletres, el que hi ha a les consultes per fer controls de la vista, i ha començat a reconèixer algunes lletres. Deia: A d'Alma. D de Dit... I després de mirar una estona ha dit: La Pe no està.

I, efectivament, la pe no estava.

El nom de totes les coses

Emili té devoció a l'Imaginari des dels set o huit mesos. De primer, quan veia la portada del llibre es posava a riure. Després, als dotze mesos, era capaç d'assenyalar-lo quan el veia, indicant-nos aixina el seu desig de llegir el llibre. Ara, quan comença a tindre un nom per a totes les coses, també el té per a l'imaginari. L'anomena, naturalment, "imainai". Crec que l'afició a l'imaginari, i les hores que hem passat asseguts dient el nom de totes les coses pacientment -primer, només aguantava una o dos pàgines. Després, mirava tot el llibre. Ara busca pàgines concretes, seccions concretes les que l'interessen-, han ajudat molt a tindre  la més de mitja centena de paraules que té al seu vocabulari actiu. I va en augment.

Portada de l'Imaginari, de l'editorial SM. Existeix la versió en valencià, gallec, castellà, basc, anglés i francés.

A més d'aprendre el nom de les coses -i dels animals, i les persones-, Emili també ha heredat de l'imaginari una afició als llibres, a la lectura: actualment les coses amb què s'entreté més són: els instruments de música, els llibres i les activitats de muntar (el tren, o els blocs de construcció). Significatiu, si més no.

Fent deures

Jordi i Laia han vingut a passar la vesprada i fer deures a casa. Emili, que adora els seus cosins, ha volgut fer deures amb ells. Este ha estat el resultat.

Primer dia a l'escoleta

Preparats per anar cap a l'escoleta

Foto de parella abans de tornar jo cap a l'escola

Ahir va ser el primer dia a l'escoleta d'Emili. He de confessar que el vaig portar de camí amb un nus a la gola, no em preguntes perquè, un nus que es repetirà quan comence infantil, l'escola, l'institut i probablement la universitat. A la pràctica va anar bastant bé. Va ser el primer de la classe (el primer en arribar s'entén): es va trobar a gust de seguida, amb tants joguets! En primer lloc li va agradar la gran granota verda i els gossets de peluix que hi havia pel voltant. Després vam entrar a classe i va dir allò de "tu-tu", que significa "mitjà de transport". Es referia als cotxes que hi ha als penjadors on hi tenen enganzada la fotografia. Després arribaren més xiquets i més pares. No semblava que interactuaren molt, com és normal a estes edats, però es feien cas a voltes.

A les deu va vindre la iaia Maria i es va encarregar d'ell fins les onze i mitja, i després van anar a La Plana, a passar la resta del matí.

Domir a la cuna

La cuna tapa la tauleta de nit, però ho considere un mal menor

Emili no ha volgut dormir mai a la cuna. Quin drama! El primer dia, en arribar de l'hospital, el vaig deixar a la minicuna. Es va posar a plorar com si li anara la vida. Des d'aquell moment em vaig adonar que al xiquet no li agraden les cunes. Tant era així que durant els seus primers dies de vida l'únic lloc on accedia dormir era al sofà! Passat el temps, la cosa es va solucionar dormint amb nosaltres. Però no cal dir que cada dia Emili és més gran, i necessita espai per a girar-se. Des de fa uns mesos, quasi totes les setmanes algú de nosaltres es dedica a dormir al sofà, perquè al final resulta agobiant estar tantes persones al llit. Després de la mampresa d'anit, he decidit solucionar-ho emprant-li la cuna a la meua sogra. Com cap de les dos iaies no utilitzen la cuna (perquè a Emili no li agrada, prefereix dormir a un llit normal, o preferentment de matrimoni), doncs li l'he demanat prestada. L'he desmuntada, l'he portat ací, i he tret una de les barreres. Ara és com un annex al llit. No puc dir que el meu fill s'haja independitzat, però és bo que s'haja convertit en un annex, en una comunitat autònoma nocturna. De moment he lligat les potes de la cuna a les potes del llit, per a reduir el perill que caiga de costat. Sembla que es troba còmode i que li agrada. Vorem com passa la seua primera nit.

Camina Maria, camina i voràs

En juliol ja portava mesos dient que al xiquet li quedaven setmanes per a caminar, o que era qüestió de dies. De debò, en el mes de maig, si algú m'haguera dit que en agost el meu fill encara no caminaria no m'ho haguera cregut. Bé, doncs sí que ha caminat a l'agost: l'últim dia d'agost ha començat a soltar-se. Soltar-se de debò, d'estar molta estona parat solt, i de caminar per voluntat pròpia. De fet, això de soltar-se per voluntat pròpia ho va fer per primera volta el 31 de juliol (que a una mare aquestes dates se li graven al lòbul frontal com a foc). Però durant el mes d'agost les progressions eren lentes. Tan lentes que al final ja havia deixat d'esperar que caminara a l'estiu. Em conformava que caminara per Nadal. No ha calgut esperar tant. En tornar de Londres el xiquet ha decidit que el món era molt gran, i que ho havia de vore per ell mateix. I ara ja el tenim per casa, com la Nadala: camina Maria, camina i voràs cantar els pollastres a prop del portal.

De passeig per l'hort

Vaig ficar en això de les planetes al meu sogre, i afortunadament, encara que la feina m'ha fet allunyar-me de l'hort durant molts mesos, ell l'ha continuat cultivant. A voltes vaig amb Emili. Hui hi he anat, i hem collit tomaques. Després hem regat i ha tornat a casa ple de fang: però ell ja sabrà algun dia que això del fang m'importa ben poc. El més important és que s'ho passe pipa!