Canta, canta

Emili Canta. Encara no sé si és per la seua exposició a la música, per afició natural, o perquè tots els bebès ho fan, però als onze mesos canta cançons reconeixibles -dos en concret, que són a les que està més exposat. Una d'elles és la d'un caragol que li vaig comprar al Carrefour un dia que el vaig portar i no m'havia enrecordat de portar-li cap joguet. Li'l vaig comprar per a es torbara, i ara és un dels seus joguets preferits per la cançoneta. La tonadeta és la de "quan les oques van al camp", però en realitat el caragol canta l'abecedari en castellà.
L'altra cançoneta és una del Baby First, la de dos esquirols que busquen un "A-corn". Emili pare al principi no s'ho creia, quan li deia que Emili cantava. Però ho fa, i amb certa claredat (per a una mare. No sé si una persona del carrer ho podria reconèixer. Els avis de Barcelona certament ho han reconegut).

Independència per dormir

No, encara no l'he portat a dormir al bressol, per les nits. Encara dorm amb nosaltres, al llit, amb quasi deu mesos. No entenc la pressa per forçar un xiquet a dormir lluny dels seus pares; si ell està més tranquil (i jo també), tant me fa què pensen els altres. Però sí que es nota que poc a poc va volent adquirir la seua independència a l'hora de dormir.
Des de sempre Emili s'ha adormit als meus braços, mamant. Fins als tres o quatre mesos fins i tot mamar era una garantia d'adormir-lo. Però des de fa un parell de setmanes el meu cigronet ha començat a independitzar-se en açò de la son, i la veritat és que fa molta gràcia. A la nit, abans de dormir, estem tots al menjador mirant la televisió amb poca llum encesa. Emili juga fins que comença a fregar-se els ulls -o fins que em reclama-. Aleshores me'l pose damunt -he deixat d'usar el coixí de lactància, començava a fer-se més incòmode que altra cosa-, i mama. Quan mama a la nit és molt divertit, perquè veus com se li van tancant els ulls, tot i que continue mamant amb fermesa, que sempre ha estat un xiquet de mandíbula convençuda. Arriba un punt, encara que estiga adormit, que se separa de mi, es gira i es tomba a dormir en algun lloc que tinga a prop i tinga espai. En tot cas, he pres el costum d'asseure'm al costat de la chaiselongue del sofà. D'aquesta manera quan li entra son es gita a la chaiselongue ell solet, i s'adorm.
Diuen que els xiquets s'han d'adormir sols, que es malacostumen. No sé en els altres casos, però no és el meu. Sempre ha dormit abraçat a mi, i ara comença la seua independència. Algun dia -espere- també se separarà del llit i exigirà el seu propi espai. Sense presses.

Adééu!

Una altra fita infantil és la de quan els xiquets comencen a dir adéu. Val a dir que els xiquets anglesos ho tenen més fàcil, perquè el nostre "adéu" són dos síl·labes que un xiquet encara no pronuncia, mentre que el típic "ba, ba" que fan ara és més paregut al bye bye anglés. Anyway, el cas és que Emili va dir adéu per fi la setmana passada, el diumenge -crec recordar que era 17 d'abril-, quan Encarnita i els bessos s'acomiadaven d'una visita furtiva amb bombolles de sabó incloses. Porte mesos que cada vegada que algú de la família s'acomiada té com a missió especial dir adéu amb la mà, i així ho fem tots els de casa, i la setmana passada vam tindre el primer resultat. He de dir que fins ara ha estat l'únic, i que no ha tornat a repetir la fita. Però tinc fe, i estic segura que abans dels 18 anys (pensament recurrent), efectivament tornarà a repetir la fita.

Palmes, palmetes

Pel que es veu, les xiquetes són les que comencen les habilitats manuals, i es retrauen més a l'hora de gatejar, plantar-se o atrevir-se a caminar. En el grup de xiquetes de la mamella, ja fa unes setmanes que Clàudia és capaç d'aplaudir. Des que la vaig vore aplaudir em vaig dir: vullc que el meu xiquet també ho faça. Evidentment. Per això vaig començar una campanya de "ensenyeu-li al meu xic a aplaudir". Les ueles han passat dies ensenyant-li allò de "palmes, palmetes". Però el xic, ni cas. Fins ara ha estat agafant-nos les mans per a fer-nos aplaudir ell. La setmana passada va fer allò de "tites-tites"; tocar-se amb un ditet la palma de la mà oposada. I  a cada volta que ho ha fet tot han  estat alegries, motivacions i somriures. Fins que ahir, abans d'entrar a l'ascensor, tornant de ca la meua germana, va posar-se a fer tites. Vaig somriure i fer grans escarafalls, per animar-lo. I quina va ser la meua sorpresa quan em vaig adonar que ja no tocava la palma amb el dit, sinó amb tota la mà! El meu xic feia les primeres palmades a l'ascensor! El meu xic ja fa palmetes. Pròxima estació: Dir adéu amb les mans. Però sense agobiar.

Plantar-se

Emili es planta sol. Si el deixes al costat de sofà, per exemple, s'agafa amb força de la tela, es posa de genolls, estira les cames i apa, ja s'ha alçat. És una habilitat que ha adquirit des de poc després dels set mesos, i que perfecciona dia a dia. I ara mateix, sense anar més lluny, aconsegueix desplaçar-se -caminant- d'una part a l'altra del sofà, tot agafant la tela del sofà amb força
Una altra habilitat molt graciosa que té és la d'arreplegar les coses que tira al terra sense necessitat de deixar-se anar al terra. Tot agafat de la tela, plantat, es gira al terra per localitzar l'objecte, dobla el cosset i l'arreplega, mantenint-se dempeus. És certament graciós. Ma mare em va dir que això de caminar agafada del sofà jo ho feia als nou mesos. Vaig caminar als onze. Si he de fer cas, podria ser que Emili començara a caminar als deu. Ja ho veurem.
Mentrestant els progessos d'aquesta setmana consisteixen a ensenyar-li a aplaudir o a dir adéu. Encara no ho fa, però es fixa molt. Vorem com van els avenços

Gateja

Emili gateja. Primerament gatejava cap arrere, fent forceta amb els bracets. Però ara ja ha aconseguit avançar. És un gateig titubejant, lent, però aconsegueix desplaçar-se cap avant. Comença a ser perillós.

Més dentetes

Emili va camí de tindre quatre dents. Hui li han tallat les dos dentetes de dalt, que feia quatre dies que estava desinquiet. Ara que les dentetes ja li han tallat -i li ha coincidit amb les vacunes dels sis mesos, angelet-, esperem que estarà més tranquil. Cada vegada que li ixen unes noves dentetes em sap un poc de greu: és com si cada dent de més que tinguera s'allunyara un poc més de ser un nadó -el meu nadó- i s'apropara a ser un xiquet. És llei de vida.